EL BUTLLETÍ DEL DIÀLEG
El proper 31 de març tindrà lloc l’acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural al pensador Raimon Panikkar. Una immillorable forma de tancar els actes del programa Barcelona Diàleg Intercultural amb el reconeixement a una de les persones més valorades a nivell internacional per la seva feina de foment del diàleg interreligiós i cultural.
QUÈ CAL ENTENDRE PER DIÀLEG INTERCULTURAL?
En primer lloc hem d’assumir que l’acceptació de les diferències és el que, en realitat, ens uneix. No s’ha de buscar un comú denominador o la pretensió d’arribar a un monoculturalisme. Cal conviure en un marc d’harmonia de les diferències que no és el mateix que un marc d’unitat. Per fer possible aquesta harmonia es requereix sobretot paciència, coneixement i saber escoltar l’altre.
De fet un dels fonaments de l’harmonia per ser un punt d’interrelació entre totes les cultures és que tots coincidim en la recerca de les veritats. I podríem concloure que la veritat és tot allò que es busca i no, precisament, el que es troba.
QUINES CONDICIONS S’HAN DE DONAR PERQUÈ ES PUGUI PRODUIR AQUESTA HARMONIA, AQUEST DIÀLEG INTERCULTURAL?
És essencial el respecte. Però per respectar primer cal conèixer, i abans de conèixer cal tractar-se, ha d’existir, en primer lloc, un sentiment de simpatia. Per tant, l’apropament des de la simpatia, el tracte, la curiositat per conèixer són els que porten al respecte per l’altre i a acceptar les seves diferències. Un altre requisit previ és acceptar que no puc aspirar a l’harmonia si aspiro a les unitats d’opinions.
Si busquem la racionalitat estem perduts, perquè la racionalitat és una i prou. Amb la raó no podem ser transigents, amb l’harmonia sí. Amb l’harmonia podem acceptar que hi ha coses per als altres que tenen sentit encara que no en tinguin per a nosaltres.
COM PODRÍEM FER QUE LA HARMONIA FOS UNA DE LES BASES SOBRE LES QUALS ESTRUCTURAR LA CONVIVÈNCIA I LES RELACIONS A LES NOSTRES SOCIETATS?
És difícil, perquè no hem cultivat l’harmonia ni el gust. Una de les coses que caldria canviar seria la predisposició, com ara la meva disponibilitat a aprendre dels altres, quan l’altre veu aquesta disponibilitat me l’he guanyat. He captat la seva simpatia i proximitat, i ens hem pogut deslliurar de prejudicis.
És fàcil de dir però difícil de fer. Però si ho posem com a ideal al qual un es va acostant probablement començarem a establir les condicions perquè es produeixi. No és fàcil, però l’art de l’impossible és l’únic art que val la pena de cultivar a fons i continuadament. Allò que no ens agrada també pot ser objecte d’amor i de tempteigs. Paradoxalment pot ser un amor que ens empenyi a canviar les situacions.
A més, no hem d’oblidar que la vida no és fàcil per a ningú, la volem fàcil perquè, erròniament pensem que fàcil es sinònim de còmode. Però la vida es sempre un repte. Os sigui que podríem afirmar que unes de les característiques que ens hauria d’unir, el nostre repte comú, seria el nostre esforç per entendre l’altre.
QUIN PAPER JUGA LA RELIGIÓ EN UNES SOCIETATS DIVERSES, CULTURALMENT PARLANT? EN QUIN ÀMBIT O ESFERA CALDRIA SITUAR-LA?
Cal lluitar per trencar l’ortodòxia en l’àmbit religiós i fomentar la macrodòxia. És a dir, minimitzar l’ortodòxia per tal de seguir la proclama de Sant Agustí: “Estima Déu i fes el que vulguis”. Podríem dir que aquell que és realment benaurat és aquell que sap el que fa. Hauríem de recuperar el sentit original de la paraula dogma, que era opinió, exclusivament.
Per exemple, per a Sant Pau l’única llei que hauria d’existir per al cristià seria la llei de la llibertat i que cadascú actués en funció de la seva responsabilitat. De fet, i per influència de l’Antic Testament, vam convertir deu consells perquè cadascú actués lliurament en els deu manaments inexorables.
Hem prostituït el cristianisme. Per això cal defensar la llei de la llibertat que, en realitat, no hauria de ser una llei. Però això significa en primer lloc aprendre i acceptar els errors d’un mateix i dels altres. De fet, tenir paciència amb els errors dels pròxims és tenir paciència amb un mateix.
IDENTITAT I DIVERSITAT SEMBLEN UN BINOMI DE CONCEPTES APARAENTMENT CONTRAPOSATS. E N QUIN PAPER ES PODEN SITUAR LES TRADICIONS EN UN CONTEXT DE DIVERSITAT CULTURAL?
Santa Teresa deia: “La paciencia todo lo alcanza”. Potser una de les coses que hem de fomentar és la paciència. I, per suposat, un concepte d’identitat ben obert. Ser ben català hauria de voler dir ser ben obert als altres.
En el meu cas, per exemple, quan vaig marxar a l’Índia sabia que mai no podria parlar l’hindi com un indi natiu. Que em podria aproximar i que estaria contínuament aprenent-lo. Però la paradoxa és que l’alumne està en una situació superior al que ensenya. Perquè tenir la voluntat d’aprendre contínuament és la que em pot fer reconèixer i mantenir la curiositat.
QUIN SIGNIFICAT TÉ L’ATORGAMENT DE LA MEDALLA D’OR AL MÈRIT CULTURAL DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA?
Hi ha una expressió molt catalana que no es pot traduir a altres idiomes, però que reflecteix molt bé el que sento: estar cofoi. Efectivament estic cofoi, que no és únicament estar orgullós o satisfet o content. Em sento honrat i crec que és, també, un reconeixement a l’idea de diàleg com principal canal de relació entre homes, religions i cultures.
El futur per una ciutat com Barcelona és mantenir-se oberta i oferir la possibilitat, com va oferir al meu pare, que era un home d’origen indi, de Kerala, que no coneixia l’idioma i pràcticament sense recursos, que pogués progressar i tirar endavant gràcies a la seva paciència i perseverança. Potser la paciència i perseverança haurien de ser, també, dos atributs fonamentals del diàleg.
